dimecres, 6 d’agost de 2014
Ai, Internet! Què faria sense tu? DEIXAR D’ESCRIURE AL MEU BLOG!!! De
vegades em pregunte si eres una mena de benedicció per a totes les ànimes joves
que habiten a aquest món, o simplement eres una maledicció! Som els teus esclaus
o alguna cosa per l’estil? Bé, jo sí. I, xics, vos demanaria disculpes per
deixar-vos penjats des de fa uns... mesets. Però, jo no m’he de disculpar per
res. No, no. En tot cas, ho han de fer les cinc barretes que ixen a la part
superior del meu ordinador.
El que he pensat, és escriure ara un parell d’entrades i publicar-les més
tard, quan el déu de tots els adolescents decideixca posar-se sobre la sagrada
església coneguda com a “pantalla de l’ordinador”.
Bé, actualment és estiu. Això vol dir que són... VACANCES!!! Però abans,
retrocedim un poc en el temps: les classes. Podrien haver sigut normals, com
aquell que diu, amb 40.000 exàmens per dia, quatre piles de deures per fer a la
setmana, etc... ho podrien haver sigut, sinó fóra jo mateixa.
Per començar, vaig viure una de les experiències més aterridores de la meua
vida, allí, en un aula. Resulta, que el meu mestre de ciències naturals és la
persona més pareguda a un insecte que he vist mai (ja sé a què ve la seua
assignatura). És alt i molt prim, i sempre porta unes camisetes de colors molt
vius i... cursis. Són horribles!!! Però bé, no vull tornar a veure eixa imatge
en lo que em queda de vida. Porta també unes grans ulleres redones i roges que
em fan recordar a un parotet descomunal. També és calb i... em té mania. Just
tot després de les vacances de Pasqua, sembla que va acumular quilos i quilos
de rancor cap a mi i em va posar una amonestació sense que jo haguera fet res!
Estava sentadeta en el meu pupitre, callada, prestant atenció. Bé, pot ser no
va ser exactament així. Veníem de classe d’educació física i jo portava un
autèntic monyo de lleona. I el més normal és pentinar-se’l, no? Total, que em
vaig seure i me’l vaig pentinar. Aleshores una veu estrident em va cridar a
l’orella: <<SENYORETA NEUS, AÇÒ NO ÉS CLASSE DE PERRUQUERIA!!!>>. I
com a mi ja em tenia fins a la coroneta (o el que tinguen els parotets) li vaig
contestar: <<pren, el vols?>>. La classe va estellar en una sonora
risa, però el fort colp que va donar la mà del mestre en la taula ens va fer
callar a tots. Un paperet en una amonestació, genial. Però això no és la part
terrorífica, ni molt menys! A la vesprada, vaig haver d’anar dues hores a
l’institut. Només estàvem un mestre i jo a l’aula. El pitjor de tot, és que era
la primera (i última) vegada que em castigaven. I de lo avergonyida que estava
només feia que sentar-me a la cadira i esperar. Esperar, esperar, esperar...
fins a que el mestre es va alçar, va tancar l’aula, va apagar les llums i se’n
va anar. Estava convençuda de que això era part del càstig, però les meues tres
pors es va unir: la soledat, la foscor i... l’institut. Així que el meu instint
felí m’obligà a agarrar l’extintor (patacada rere patacada) i trencar una
finestra. Uf... quin mal rato vaig passar després en comissaria.
Però bé, em vaig enterar de lo que val un peine! Fins un altra,
La vostra amiga,
Neus T.
